El Molt Alt Senyor 
En Carles Xavier de Borbó Parma
Cap de la Dinastia

                                        

MONTEJURRA 1976-2016 - 40 AÑOS DESPUÉS

Llibre en conmemoració del 40 aniversari dels assassinats de Montejurra 1976.
Autors: Jesús Mari Aragón i Josep Miralles Climent, 122 pàgines, il·lustrat. Edita Biblioteca Popular Carlista, Madrid, abril 2016.
PVP 18 euros, despeses d´enviament inclosos.
Comandes: fjonrubia@inicia.es

Gràcies i una abraçada cordial,
Javier.

Comunicat de Sa Majestat pel dia dels Màrtirs de la Tradició

Amb motiu de la commemoració anual de "els Màrtirs de la Tradició", Don Carlos Javier de Borbó Parma ha fet públic el missatge que ha continuació reproduïm dirigit a tots els carlins en què tracta diversos temes d'actualitat nacional i internacional.

"Anualment ens arriba el dia 10 de Març, en el qual commemorem el sacrifici dels nostres lleials.

            En la defensa de la Llibertat i la Justícia, volem referim en aquesta ocasió, d'una manera especial, als nostres màrtirs Ricardo i Aniano que fa 40 anys, al Montejurra, van donar la seva vida en sacrifici per aquests ideals i també a altres que com Ferran Lucas i Rafael Petrina, van patir al costat d'ells, greus ferides i seqüeles.

            Precisament en "Montejurra", el nom representa molt per al carlisme i va ser també la major manifestació anual massiva i pública, símbol de la lluita antifranquista ,.

            Lamentablement hi ha qui actualment ho desconeix, o no vol respectar aquest nom.

            Avui, com vaig dir l'any passat i en diverses ocasions, tots sabem a més, que qui no treballa per la Comunitat, no és demòcrata. Sense generositat personal i sense saber mirar més enllà del propi partit, l'esperit democràtic no existeix, o no és més que una paraula buida.

            Sabem que les solucions als problemes no poden consistir en deixar-se portar per l'exacerbació del sentiment i creure, per exemple, que una secessió condueix a un Estat feliç.

            És cert que avui hi ha territoris disminuïts que han d'aconseguir la seva plena realització, però si s'escullen camins que no són el seu propi, la solució no arribarà mai.

            La solució és aconseguir el més ampli sistema federatiu, com hem defensat i es desprèn de l'afirmació foral del nostre cuatrilema.

            La solució és trobar el camí de cadascú. Sabent que les llibertats forals mai han estat uniformistes.

            Les realitats territorials, que han anat federant-des Municipis i aviat poden ser la base d'Europa, no representen cap risc per a les nostres pàtries.

            D'altra banda, hem de ser conscients que cal canviar els estils de vida, la producció i el consum. Els problemes mediambientals ja no són propis d'una minoria com passava en la generació anterior.

            Com ja us he insistit en diverses ocasions.
- No podem seguir malgastant els recursos naturals, alguns aparentment il·limitats com l'aigua.
- Els negocis no poden dur tenint únicament com a meta, el resultat econòmic immediat, han de ser part de la solució a problemes que existeixen a la societat.

            El projecte ecològic hem de compartir-lo amb tots i ha d'assolir totes les activitats. Si per miopia no comprenem la situació, les conseqüències poden ser més catastròfiques que les de les guerres mundials.

            És la nostra, encara que no exclusivament nostra, l'exigència de recuperar l'austeritat enfront del malbaratament.

            Aquest canvi, no pot retardar-se. No és una utopia, és una exigència de supervivència.

            El que en èpoques anteriors va ser un sacrifici emblemàtic d'un ideal d'austeritat, ara s'ha de transformar en una acció forta, que aconsegueixi convèncer els nostres compatriotes que no tota inversió, (pel simple fet d'estar pressupostada i produir aparents beneficis), és una despesa just.

            En el dia d'avui, en recordar als nostres màrtirs, perdonem amb generositat i esperança als que ens han ofès i danyat, alhora que demanem perdó a tots aquells que s'hagin vist afectats per culpa nostra, atenent a aquest any de la misericòrdia.

            Benvolguts carlistes, tenim per davant un camí important seguir.

            Al costat de tota la meva Família, em tindreu al vostre costat.


Carlos Javier


A Barcelona, ​​març 2016 "

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Con motivo de la conmemoración anual de "los Mártires de la Tradición", Don Carlos Javier de Borbón Parma ha hecho público el mensaje que ha continuación reproducimos dirigido a todos los carlistas en el que trata diversos temas de actualidad nacional e internacional.



"Anualmente nos llega el día 10 de Marzo, en el que conmemoramos el sacrificio de nuestros leales.

            En la defensa de la Libertad y la Justicia, queremos referimos en esta ocasión, de una manera especial, a nuestros mártires Ricardo y Aniano que hace 40 años, en Montejurra, dieron su vida en sacrificio por estos ideales y también a otros que como Ferrán Lucas y Rafael Petrina, sufrieron junto a ellos, graves heridas y secuelas.

            Precisamente en “Montejurra”, cuyo nombre representa mucho para el carlismo y fue también la mayor  manifestación anual masiva y pública, símbolo de la lucha antifranquista,. 

            Lamentablemente hay quien actualmente lo desconoce, o no quiere  respetar este nombre.

            Hoy, como dije el año pasado y en varias ocasiones, todos sabemos además, que quien no trabaja por la Comunidad, no es demócrata. Sin generosidad personal y sin saber mirar más allá del propio partido, el espíritu democrático no existe, o no es más que una palabra vacía.

            Sabemos que las soluciones a los problemas no pueden consistir en dejarse llevar por la exacerbación del sentimiento y creer, por ejemplo, que una secesión conduce a un Estado feliz.

            Es cierto que hoy existen territorios disminuidos que deben conseguir su plena realización, pero si se escogen caminos que no son el suyo propio, la solución no llegará jamás.

            La solución es alcanzar el más amplio sistema federativo, como hemos defendido y se desprende de la afirmación foral de nuestro cuatrilema.

            La solución es encontrar el camino de cada uno. Sabiendo que las libertades forales nunca han sido uniformistas.

            Las realidades territoriales, que han ido federándose desde Municipios y pronto pueden ser la base de Europa, no representan riesgo alguno para nuestras patrias.

            Por otra parte, tenemos que ser conscientes de que hay que cambiar los estilos de vida, la producción y el consumo. Los problemas medioambientales ya no son propios de una minoría como ocurría en la generación anterior.

            Como ya os he insistido en varias ocasiones.

-  No podemos seguir malgastando los recursos naturales, algunos aparentemente ilimitados como el agua.

-   Los negocios no pueden llevarse teniendo únicamente como meta, el resultado económico inmediato, tienen que ser parte de la solución a problemas que existen en la sociedad.

            El proyecto ecológico debemos compartirlo con todos y debe alcanzar todas las actividades. Si por miopía no comprendemos la situación, las consecuencias pueden ser más catastróficas que las de las guerras mundiales.

            Es nuestra, aunque no exclusivamente nuestra, la exigencia de recuperar la austeridad frente al despilfarro.

            Este cambio, no puede retrasarse. No es una utopía, es una exigencia de supervivencia.

            Lo que en épocas anteriores fue un sacrificio emblemático de un ideal de austeridad, ahora debe transformarse en una acción fuerte, que consiga convencer a nuestros compatriotas de que no toda inversión, (por el mero hecho de estar presupuestada y producir aparentes beneficios), es un gasto justo.

            En el día de hoy, al recordar a nuestros mártires, perdonemos  con generosidad y esperanza a los que nos han ofendido y dañado, a la vez que pedimos perdón a todos aquellos que se hayan visto afectados por culpa nuestra, atendiendo a este año de la Misericordia.

            Queridos carlistas, tenemos por delante un camino importante que seguir.

            Junto a toda mi Familia, me tendréis a vuestro lado.



Carlos Javier



En Barcelona, Marzo 2016"

ACTE HISTÒRIC I LITERARI CARLISTA A TORTOSA

El passat divendres 26 de febrer, amb l'assistència d'un centenar de persones, es va celebrar al saló d'actes del Museu de Tortosa un doble acte, històric i literari, de caràcter carlista.

L'acte va estar presentat per l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, que va fer una semblança dels dos protagonistes d'aquest acte cultural.

Per una banda Josep Mª LLasat i Roig, va fer una conferència sobre les circumstàncies en les que la mare del general carlista Ramón Cabrera, Maria Griñó, va ser afusellada a Tortosa ara fa 180 anys.

Llasat, que és descendent de la germana major de Cabrera, és un antic militant del Partit Carlí de Catalunya i u dels fundadors de la Unió de Pagesos a la seua ciutat, El Vendrell, d'on també va ser alcalde.

Professionalment es dedica en l'actualitat a l'elaboració de vi del Penedès del que ha tret una marca de vi de qualitat sota el nom de "General Cabrera", amb el que, al final de l'acte es va fer una degustació.

En la seva conferència va explicar com durant la Primera Guerra Carlina, l’exèrcit liberal ocupava les Terres de l’Ebre, el Maestrat i el Baix Aragó. No gaudia de la simpatia dels seus habitants, i aquests no li facilitaven dades sobre els moviments de les tropes carlines. Per tal de solucionar-ho, el coronel liberal Agustín Nogueras va publicar un ban que obligava als alcaldes, sota pena de mort, a donar-li aquesta informació.

Les conseqüències van ser que Cabrera replicà amb un altre ban en sentit contrari. Els alcaldes de Torrecilla i Valdealgorfa van desobeir-lo passant informació a Nogueras i, per aquest motiu, Cabrera va ordenar la seva mort. En represàlia, el coronel Nogueras va fer afusellar Maria Griñó, a qui tenia presa des de feia un any i mig, amb el vistiplau del Comandant Genrral de Catalunya, Espoz y Mina.

Aquest fet va provocar que les tropes de Cabrera modifiquessin el seu comportament i s’afegissin a la guerra sense quarter que les tropes liberals els havien declarat des del inici de la guerra.

La segona part de l'acte va consistir en la presentació del llibre Piano a cuatro manos, de la periodista morellana, afincada en Londres, Conxa Rodríguez Vives.

Es tracta d'una novel·la sobre la vida a l'exili de Londres del general Cabrera fins a la seua mort. De com es va casar amb Marianne Catherine Richards, y de com va anar evolucionant en el seu pensament basant-se en la seua admiració pel règim parlamentari anglès, fins que va acabar al final dels seus dies donant l'esquena als seus companys de lluita de tota una vida i, fins i tot, a la dinastia proscrita per la que també havia lluitat, reconeixent a Alfonso XII, el rei usurpador per als carlistes.

Conxa, l'autora, ja va publicar, l'any 1989, una documentada biografia sobre aquesta part de la vida de Cabrera sota el títol de Ramón Cabrera a l'exili, editat en llengua catalana per l'Abadia de Montserrat.

Al final de l'acte, després de contestar a les preguntes i debatre sobre els temes tractats, tal com hem dit, es va fer un tast del vi de Llasat, mentre Conxa va firmar exemplars del seu, per ara, darrer llibre.

L'acte va estar envoltat d'un bon ambient de confraternització entre antics i nous carlins així com historiadors i estudiosos del fenomen carlista.

Comunicat d´En Carles Xavier de Borbó Parma pel día de la Dinastía Carlina

Els meus volguts carlistes:

         Agrair-vos les mostres d'afecte i lleialtat que he rebut amb motiu de la meua onomàstica. Festivitat que dec de compartir amb tots vosaltres, perquè és també, en definitiva, la d'aquest formidable moviment popular que és el Carlisme.

            Des de Carles V, fins a arribar al meu iaio i a mon pare, tots els Reis carlistes han estat al costat del poble. Junts hem compartit les dificultats que en cada moment de la història han afectat les Espanyes. Hem patit marginació, silenci i exili, però no han aconseguit emmudir-nos. Devem de continuar donant testimoni dels nostres ideals i participant en els problemes col·lectius.

           Hem de lluitar contra la desigualtat i defendre la justícia i la llibertat, que és la causa dels desfavorits. Hem de trobar formes adequades per a resoldre els problemes més complexos del món actual, especialment la pobresa i el medi ambient, com ens recordava el Sant Pare en la seua recent encíclica.

      En aquests moments de greu crisi institucional, hem de proposar les nostres solucions forals i federatives, basades en el principi de subsidiarietat i el reconeixement dels cossos intermedis, la qual cosa ara s'anomena societat civil. Vos invite a treballar pel respecte, la solidaritat, el trellat i el pacte. La nostra veu deu de ser escoltada.

        Renove el compromís que ens unix, vos transmet l'afecte i estima d'Anna Maria junt amb el de tota la nostra família i el meu propi.

6 de novembre de 2015

Carles Xavier de Borbó Parma

-----------------------------------------------------------

Mis queridos carlistas:

              Agradeceros las muestras de afecto y lealtad que he recibido con motivo de mi onomástica. Festividad que debo de compartir con todos vosotros, porque es también, en definitiva, la de este formidable movimiento popular que es el Carlismo.

                     Desde Carlos V, hasta llegar a mi abuelo y a mi padre, todos los Reyes carlistas han estado al lado del pueblo. Juntos hemos compartido las dificultades que en cada momento de la historia han afectado a las Españas. Hemos sufrido marginación, silencio y exilio, pero no han logrado acallarnos. Debemos de seguir dando testimonio de nuestros ideales y participando en los problemas colectivos.

             Hemos de luchar contra la desigualdad y defender la justicia y la libertad, que es la causa de los desfavorecidos.  Debemos encontrar formas adecuadas para resolver los problemas más complejos del mundo actual, especialmente la pobreza y el medio ambiente, como nos recordaba el Santo Padre en su reciente encíclica.

            En estos momentos de grave crisis institucional tenemos que proponer nuestras soluciones forales y federativas, basadas en el principio de la subsidiariedad y el reconocimiento de los cuerpos intermedios, lo que ahora se llama sociedad civil. Os invito a trabajar por el respeto, la solidaridad, el entendimiento y el pacto. Nuestra voz debe de ser escuchada.

             Renuevo el compromiso que nos une, os transmito el afecto y cariño de Ana María junto con el de toda nuestra familia y el mío propio.

En Ámsterdam a 6 de noviembre de 2015

Carlos Javier de Borbón Parma

La muntanya insurgenti l´independentisme

 

El passat 27 d'octubre l'historiador Robert Vallverdú, publicava al Diario de Tarragona l'article "La muntanya insurgent i l'independentisme", que adjuntem. El professor Vallverdú es autor d'una vintena de llibres sobre  el segle XIX i el Carlisme, el darrer publicat aquest mateix any La metamorfosi del carlisme català, del "Déu, Pàtria i Rei" a l'Assemblea de Catalunya.  A l'article s'analitzen els resultats de les darreres eleccions al Parlament de  Catalunya a les comarques tradicionalment carlistes del Principat, on el vot soberanista va ser clarament majoritari, arribant a algunes viles  fins el 80 %. L'article de Vallverdú ens convida a la reflexió, .... i a l'acció. 

El pasado 27 de ocubre el historiador Robert Vallverdú, publicaba en el Diario de Tarragona el artículo "La muntanya insurgent i l'independentisme", que adjuntamos. El profesor Vallverdú es autor de una veintena de libros sobre el siglo XIX y el Carlismo, el último publicado este mismo año, La metamorfosi del carlisme català, del "Déu, Pàtria i Rei" a l'Assemblea de Catalunya. En el artículo se analizan los resultados de las últimas elecciones al Parlamento de Cataluña en las comarca tradicionalmente carlistas del Principado, donde el voto soberanista fue claramente mayoritario, llegando en algunas poblaciones hasta el 80%. 

El artículo de Vallverdú nos invita a la reflexión, ... i a la acción.

 

La muntanya insurgent en temps carlistes ha votat els partits independentistes.

ROBERT VALLVERDÚ / fuente: diari de tarragona

Quan encara ressonen arreu de Catalunya els resultats de les últimes eleccions al parlament català, convertides en plebiscitàries per alguns polítics, una onada de periodistes i tertulians, guiats per les seves simpaties ideològiques, ens bombardegen amb missatges per fer-nos creure quin bloc va guanyar l’escrutini, la qual cosa provoca una certa desorientació entre els votants.

Davant de tanta informació cal no fer massa cas dels comentaris i recórrer a les dades objectives i aquestes ens manifesten que va guanyar l’independentisme en escons i l’unionisme en vots i va perdre l’independentisme en el plebiscit i va perdre l’unionisme en el parlament autonòmic.

Analitzats serenament els resultats, és interessant comprovar de quin lloc sortiren els vots dels partits en litigi. Un primer cop ull al mapa electoral de Catalunya s’observa com la muntanya insurgent, autèntic viver de caps i voluntaris carlins durant les guerres civils del segle dinovè, va votar de forma aclaparadora els partits independentistes. Si el mapa els superposem al de la tercera carlinada, gairebé coincideixen els nuclis de més efervescència rebel amb els dels partidaris de Junts pel Sí i la CUP. S’observa en aquest sentit una línia que s’inicia a les comarques de l’Alt Urgell, passa pel Solsonès i el Berguedà, segueix per la Noguera, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Priorat i arriba a la Terra Alta i el Montsià, pròxim al Maestrat, terra tradicionalment carlina.

L’altre focus de vots independentistes pertany a les terres gironines que junt amb les comarques de la Catalunya Central, sense menystenir la resta, foren zones importants de predomini carlí ara convertides en centre de vots independentistes. Van ser importants els vots dels pobles de les comarques de la Selva, el Pla de l’Estany i el Ripollès, territoris on s’aixecaren partides carlines durant la tercera guerra.

Cal tenir en compte que aquests territoris van ser els que més comitès electorals carlins van mobilitzar a tot l’estat espanyol entre 1870 i 1872, vint-i-nou en total. Sens dubte la història de la tercera carlinada atorga un protagonisme innegable a la Catalunya septentrional, com les votacions de l’últim escrutini el donen a les formacions independentistes.

Si observem els sufragis des de la perspectiva municipal, els resultats encara són més evidents. Solsona, la terra que dominaren els Tristany, el Ros d’Eroles i altres comandaments carlins, sumats els vots dels dos partits independentistes va obtenir un percentatge de 74,3; Berga, a la Catalunya Central, ocupada diverses vegades pels tradicionalistes i centre d’operacions carlines, arriba al 76,6; Sant Joan de les Abadesses, lloc on durant la tercera guerra s’organitzà la Diputació Foral amb l’objectiu de coordinar les estructures del nou estat carlí, obtingueren 78,3; Banyoles, al Pla de l’Estany, 82,2; Sort, la capital del Pallars Sobirà 71,9; Montblanc, la capital de la Conca de Barberà, vila que a l’última guerra carlina fugiren cent cinquanta veïns per engrossir les partides carlines, 71,8; Valls, capital de l’Alt Camp, la terra del general Masgoret, 57,0; Falset, al Priorat, 78,3; Gandesa, a la Terra Alta, comarca on operaven en total llibertat les partides de Carnicer, Panera, Ferrer i el capellà de Flix, 67,0. Tots aquests exemples evidencien el suport que van donar els pobles, les viles i les ciutats de l’alta muntanya i la serralada prelitoral a l’independentisme.

En canvi, els llocs on l’unionisme obtingué millors resultats fou a les viles i ciutats properes a la costa i les zones industrials, llocs per altra banda receptors de molta immigració, tradicionalment liberals durant les guerres carlines.

Al mapa s’observa dos focus principals: l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment el cinturó anomenat roig perquè el socialisme obtenia els millors resultats i que en aquesta votació es va convertir en taronja a causa de l’èxit de Ciutadans i una altra demarcació situada als barris i pobles propers a Tarragona i les indústries petroquímiques i els seus satèl·lits, fins al punt que nuclis tan importants de població com Salou i Vila-seca els partits unionistes superaren els independentistes. A les comarques de Lleida i Girona aquest bloc obtingué representació parlamentària, però a molta distància de la suma de Junts pel Sí i la CUP.

Analitzats els resultats d’aquestes eleccions es pot afirmar que la muntanya insurgent, la Catalunya foral i carlina, com insinua el professor Aragonés (Diari, 28-09), va donar de forma majoritària els vots a les formacions independentistes i els va aportar l’aval necessari per guanyar les eleccions al Parlament català.

Cuando el carlismo propuso que el catalán fuera la única lengua en Cataluña

 

Els lectors de "Las Provincias" -el diario decano de la  región valenciana- tenen la inmensa  sort de saber que llegiran quan el periòdic cau a les seus mans o accedixen a la seua edició digital. Se sap com tractaran les notícies: en primera plana o arraconades, amb un llenguatge assèptic o apassionat i si cal moralitzant, impartint benediccions d'espanyolisme o valenciania, bramant anatemes de anticatalanisme i/o radicalitat esquerrana. "Las Provincias" al llarg del seus cent cinquanta anys d'existència ha estat fidel als seus origens: conservadurisme, moderació i ordre. Fa uns anys canvià de propietaris i,  des de aleshores,  forma part d'un grup mediàtic estatal: de  moliner canviaràs, però de lladre no escaparàs.

A l'edició digital de hui -per ahir-  hi ha un curiòs article que reproduïm. Quan s'acaba de llegir l'escrit no se sap massa bé que pensar: ¿han invenatat la sopa d'all?¿es tracta d'un atac contra el Carlisme?, ¿una càrrega contra el soberanisme català?. Potser fan una oferta del 2 x 1: amb dos són condenables: llei, ordre i moderació. La proposta d'un projecte d'estatut -conegut com l'Estatut de Núria- del carlistes catalans  data de l'any 1930, a les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera i ostentant la representació dinàstica don Jaume III. Recorda "Las Provincias" que sis anys deprés d'aquest text  el carlistes participaren al bàndol nacional durant la guerra civil, el carlismo se adhería al levantamiento de Franco, es llig a l'article. Es cert, en gran part  gràcies al Carlisme el propietaris de "Las Provincias" pugueren recuperar el periòdic i gaudiren de quaranta anys de moderació i ordre i, exepte algun curt període, no els importaba pagar el preu de bavosses lloances al Dictador. 

 A continuació el text de "LAS PROVINCIAS"

Los seguidores de Don Carlos avalaron en 1930 la creación de los 'Països Catalans' y reclamaron que la unión a España fuera una decisión libre del territorio

Aunque pueda parecer contradictorio, el carlismo es una de las corrientes políticas que alentó el mito de los Països Catalans. De hecho, en 1930 presentó un proyecto de Estatut que a su lado el aprobado en 2006 parece un manifiesto sobre la unidad de España. Recogía, entre otros aspectos, el catalán como única lengua oficial y la libre unión al Estado español.Desde sus inicios el carlismo tuvo un fuerte arraigo en Cataluña. Junto a sus principios tradicionalistas, este movimiento hizo de la restauración del sistema foral abolido por los borbones uno de sus puntos más reconocibles, propuesta que era muy bien acogida entre el naciente nacionalismo catalán.

No en vano el carlismo y el nacionalismo catalán tienen varios puntos en común. Ambos añoran y luchan por un pasado que han mitificado y que nunca existió. Los dos idealizan la España foral, que equiparan con un periodo de libertades, y demonizan el Estado borbónico.

Carlismo y nacionalismo catalán se desarrollan de forma simultánea conincidiendo con el fin del Estado dinástico y el nacimiento de los primeros estados nacionales que buscan su identidad y raíces en el pasado. El problema viene cuando cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia.

El término Països Catalans tiene su origen en la Reinaixença (segunda mitad del siglo XIX) aunque lo populariza el ensayista valenciano Joan Fuster a principios de la década de los 60 del pasado siglo con sus obras 'Nosaltres els valencians' y 'Cuestión de nombres'. Fuster identifica con el territorio aquellos lugares en los que se habla catalán de acuerdo con el concepto decimonónico. De esta forma en los Països se incluye Cataluña, la Franja Aragonesa, la Comunitat, Baleares, algunas zonas del sur de Francia y L'Alguer en Cerdeña.

El gobierno autonómico catalán le dio su mayor impulso durante la Transición y alcanzó su mayor difusión, especialmente a través del sistema educativo y de la televisión pública catalana. En cualquier caso se trata de una denominación que no tiene ninguna base histórica, política o geográfica.

Lo curioso es que fueron los carlistas quienes abrieron la puerta a la popularización de este término. En los momentos finales de la dictadura de Primo de Rivera, el movimiento presentó una propuesta de Estatuto autonómico para Cataluña (1930).

El proyecto iba mucho más allá de lo recogido en el Estatut de 2006. Así, entre otros puntos, el carlismo proponía que el catalán fuera la única lengua oficial (el castellano quedaba reservada a las relaciones con el resto de territorios de la federación) o que los distintos pueblos que constituyen el Estado español podían federarse libremente conservando siempre una plena autonomía.

Uno de los puntos clave era que el territorio estaría conformado por las provincias de Barcelona, Tarragona, Girona y Lleida, pero no renunciaba a las tierra de la antigua "Catalunya estricta", puerta abierta a la creación de los Països Catalans. Además, los posibles conflictos entre las autoridades confederales y Cataluña tendrían que ser derimidas por un tribunal arbitral.

Curiosamente en 1936, sólo seis años después, el movimiento carlista se adhería al levantamiento de Franco y su propuesta quedó en aguas de borrajas y nunca nadie parece haber pretendido recordar este proyecto.